Una rotonda, 600 km enrere. “Un golpe de Estado nunca sale gratis”, escrit amb pressa a l’asfalt. Vermell i groc a la senyal. Vermell i groc al voral. 3 hores de terra i res al voltant. Filferro, garita, torre i ciment en un turó. De lluny sembla un aeroport sense avions. Ronny y Vievo, siempre 10-12-17. Eva, Aranchy y Víctor, Nunca Más. 6-09-2012, Karabanchel se va. Pollo y Chulato, sois mi vida. Chicho, Antonio, Ramiro, se quedan. Camaroti y Chulo, volveremos, en una paret vermella. Presó d’Estremera. La setena presó de Madrid. La última vegada va ser quan van deixar sortir amb 6 hores de retard per tal que es fes de nit i no semblés que hi havia tanta gent a fora esperant a Mundó, Rull, Romeva i Turull.

Vestíbul amb 20 cartells prohibint els mòbils. Mares, pares, germans, novies, dones i fills, fent cua. Sacs amb mantes i roba. DNI, foto i empremta dactilar. Apàtica eficàcia del funcionari. Fa fred. Un fred que no acaba fins que marxes. Mampares opaques amb gent dins mirant càmeres sense gent. Control i escàner. Sense jaqueta, ni cinturó, sense metall, sense bolígraf, sense paper. Funcionaris amb guants de plàstic revisant butxaques. Files de cadires de fusta. Ara sembla un ambulatori. Gent mirant el terra, gent mirant el pati, gent mirant el sostre. “España no se rompe” escrit a la samarreta d’un noi que no ens reconeix. Una passarel·la de ferro oxidat i vidre. Un pati de grava tancat amb filferro i concertines que brilles tant que semblen noves. Si hi ha ocells, no es veuen. Una altra sal i una altra porta. Un passadís de cabines enfront. Una veu per megafonia recita cognoms que assigna a cabines. “Junqueras la 2”. Una silueta amb una parca de muntanya negra riu i parla a la porta amb algú. 1 metre quadrat de metall envidriat amb 3 cadires de plàstic. Som 4. Ens tornarem per acostar-nos al micròfon. La silueta es gira i és Junqueras.

100 dies després costa reconèixer-lo. Commociona. Després de 6 hores de cotxe convencent-te que el dels ànims i bona cara has de ser tu, en 1 segon te n’adones que no ho seràs. Més prim, més bru, més fort. Somriu i no ho deixarà de fer durant 40’. Posem les nostres mans al vidre brut. Recordo les abraçades que ens vàrem donar. Política, esport, lectura, cartes i 20 “cuideu la família”. La seva llum és tant intensa que deixes de veure la foscor que hi ha. Un gegant que no hi cap en 7 presons. 100 dies sense els seus fills i ni un retret cap a res o ningú. Història viva.

Saps que s’ha acabat perquè deixes de sentir-lo. Tallen. Mans al vidre brut. Petons i abraçades a l’aire. Sortim. Davant les portes ens girem i tanquem el puny a la vegada. Ull vermells. Res et sembla lleig.

Fa més fred dins que fora. Hi ha qui es mereix tant que es mereix un país sencer. Hi ha coses que voldria no haver escrit mai. Que els derrotats d’avui vagin a Estremera i tornin com els Aquiles de demà.